Ens desplacem.............

Per continus problemes tècnics que hem sofert amb blogger i que ens han impossibilitat -durant molt de temps- poder actualitzar aquest blog, hem decidit traslladar-lo a la plataforma de blogs "wordpress". Aquest blog permaneixerà obert tot i que les noves intervencions es publicaran solament a la nova direcció. Esperem, des d'allí, poder seguir oferint-vos el millor de la nostra música.


http://combinasons.wordpress.com

La direcció del blog.

CRÍTICA: __ ¡Bravo, coño!

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 02-06-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Yacov Kreizberg, director

Julia Fischer, violí;

Wolfgang Amadeus Mozart:

Concert per a violí n. 5 en AM, KV 219

-----

Dmitri Shostakòvitx:

Simfonia n. 11 en Gm, op 103 "L'any 1905"

Després de l'empatx classicista del dia anterior, el Palau bullia per escoltar el Shostakòvitx. Abans, emperò, una nova figura concertista mundial havia de desfilar i impressionar a tots els presents. La Julia (amb confiança), una xiqueta de 24 anys anava a brodar un Mozart autèntic. I de parella de ball: el director de tot allò (un reflex perfecte del compositor austríac). Parlàvem, fa alguns dies, de la comicitat i el riure de Mozart. La figura i la forma de dirigir de Kreizberg -còmica i caricaturesca- semblaven d'acord amb la idea de que "ens hem de riure de Mozart". Ella, Julia, es va dedicar a filtrar el Mozart amb la seua personalitat. I allò que tocava no era altra cosa que la traducció musical del que ella deixava veure de la seua persona. A vegades delicada, prima, a punt de trencar-se. Amb caràcter quan calgué. I de bis, un Paganini per acabar d'encisar al personal.

L'orquestra, va estar correcta. Però -com sempre- falta una mica de màgia als violins. Tot i això, tots plegats van poder jugar perfectament amb el director. Per fi, després d'eixir a saludar més de 5 vegades, la jove alemana -que, recordem, ja havia fet un concert de cambra al Palau aquesta setmana, acompanyada al piano pel propi Kreizberg- tot quedava expectant a la també immensa segona part. Sembla que el personal del Palau havia decidit, a més, que, per evitar la fredor del dia anterior, no engegarien quasi l'aire acondicionat i ens mantendrien a tots a temperatura ambient.

En la segona part, canvi de papers. La pròpia actitud del mestre director ja ho donaven a entendre. S'havia acabat la comicitat mozartiana i, ara, tocava parlar de coses més serioses. I, Déu n'hi do, com pot arribar a sonar d'espectacular, quan està en bones mans, l'Orquestra de València. Els solistes van estar magnífics: trompeta, corn anglés, timpani... (com m'agrada com toca aquest timbaler!) La potència, l'exactitud, la concreció de matisos, la sonoritat plena. Tot va anar guiant a una simfonia que va desembocar en un darrer moviment que deixava tot el mon sorprés i amb els pèls de punta.

Només acabar l'última explosió el Palau es va quedar en silenci, intentant pair tot el que havia escoltat. I llavors, abans no ningún pogués aplaudir es va escoltar, lluny, molt lluny, en les darreres fileres del cor: ¡bravo, coño! I és que potser no és la millor opció d'expressar una felicitació a un conjunt instrumental però estava clar que, aquella expressió, havia eixit del més profund de l'ànima d'aquella persona. I tot seguit, va venir el torrent d'aplaudiments.

*****

A mode d'annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·Una altra versió d'aquesta simfonia -->

·Pàgina personal de la Julia Fischer (perquè no només la Mutter és mediàtica) -->

·Per saber que va passar aquell any 1905 -->

CRÍTICA: __ I quina llàstima

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 01-06-2007 19.30

ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES

René Jacobs, director
Bernarda Fink, mezzosoprano/Tancredi;

Rosemary Joshua, soprano/Amenaide;

Lawrence Brownlee, tenor/Argirio;

Anna Chierichietti, soprano/Roggiero;

Federico Sacchi, bajo/Orbazzano;

Elena Belfiore, contralto/Isaura

THE ENGLISH VOICES

Gioacchino Rossini:
Tancredi

L'inici fred i soso del públic ja feu aventurar el que seria una vesprada / nit ambigua. La fredor de la sala (gràcies a un incorrecte ús de l'aire acondicionat) i la musiqueta classiqueta del Rossini van pesar molt més en el públic que les bones interpretacions de tot el plantell present dalt de l'escenari. Tampoc ajudà massa una entrada més aviat escassa per al que sol ser habitual al nostre colisseu musical.

I tot plegat una llàstima perquè dalt de l'escenari hi havia un bon plantell de músics. El seu director, René Jacobs, un dels grans a nivell mundial. Fugit de l'ús de frac, dirigia d'una manera complicada, enrevessada, però, vés per on, l'orquestra sonava increïblement bé. D'això s'encarregava, sobretot, un concertino implicat i bon líder, que no dubtava en fer comentaris a la resta de caps de corda durant els recitatius. Uns recitatius acompanyats magníficament per un violoncell i un piano-forte. Ah! I, efectivament, tothom tenia a les mans un instrument d'època. L'aposta, sempre arriscada, per aquesta mena d'instruments va resultar un éxit. I ens va servir, per exemple, per gaudir d'un oboè fosc, de les qualitats dels traversos, i de trompes i trompetes naturals. Tot un plaer.

Els cantants estigueren sempre en la seua línia. Especialment destacables els dos homes i la soprano Amenaide. Com sol ser habitual en aquesta mena de casos, alguns dels papers masculins (homes joves) recauen en mans de dones. Tot els solistes estaven ben impregnats del bel canto. La potència del cor masculí va servir per recolzar els moments explosius de l'obra.

El públic no estigué massa entregat en ningún moment. Els aplaudiments, escassos a la primera part i quasi de compromís a la segona, feien palès quines són les preferències d'aquest públic. I durant tot el concert jo recordava les discussions aquelles sobre la denomiació incorrecta de música clàssica. Efectivament, el públic ho entengué perfectament i sabé fer les seues valoracions. Així, cada recitatiu es convertia en l'acompanyament musical de la gent que anava abandonant la sala. I és una llàstima perquè el muntatge valia la pena. Però sembla que més de tres hores de clàssic és massa pes per a un públic que, lògicament i inevitablement, ha fet un pas avant i s'estima alguna cosa més moderna.

PERSONAL: __ I no he estimat mai tant la vida

Indubtablement, en la meua vida, hi ha hagut una obra que m'ha marcat profundament. Una joia operística que, des de que, fa un bon grapat d'anys quan la vaig coneixer, em va acabar de traçar interiorment i va decidir les meues preferències musicals. A vegades, fins i tot, pense que foren, també, les preferències personals. Escoltant aquesta obra, vaig descobrir el plaer que pot arribar a provocar la música. I com la música, un art tan abstracte i tan metafísic, era capaç d'arribar a transmetre un torrent d'emocions i de sentiments. La música, quan sents aquesta òpera, pren forma i es dibuixa. I totes les sensacions que descriu aconsegueixen sotmetre fins el fragment més pur de la profunditat de l'ànima humana. Aquest, sens dubte, era el millor llegat cultural que em podia donar el meu pare.

(article per concloure)

MÚSIQUES: __ Sarsuela (un pensament)

Després de diversos concerts seguits nomenant a la sarsuela, calia parar-se una mica i parlar d'ella. No serà aquesta la ocasió en què fem història de la sarsuela, sinó que realitzarem una reflexió al voltant de què és avui i com ha quedat aquest 'gènere hispànic' per excelència. Amb moments de gran éxit i actualitat, als segles XIX i XX, avui dia, tot i el pas del temps, no deixen de ser magnífiques obres que resten al subconcient i que configuren la banda sonora de tota una societat. Especialment rellevant i destacat és l'anomenat 'género chico'. Suposadament, un gènere menor però, igualment, destacable.

El major impuls que pot rebre aquest gènere i, com a motor difusor principal, es troben les societats musicals. És a dir, les orquestres de vent, és a dir, les bandes de música. Aquestes fan partíceps a un jovent que, d'aquesta forma, pot conèixer les obres dels seus pares. Uns pares que, efectivament, escoltarien, bé per vinilo, bé per casette, els grans clàssics. I ara, algun que altre diumenge, al concert de la banda, tots plegats poden tornar sobre elles.

Música fàcil, amable, propera, popular i reconogscible al primer acord. Aquestos són, potser, els principals ingredients. I uns intèrprets que han fet història, associant-se, indiscutiblement, al món sarsuelístic. Figures de l'altura d'Alfredo Kraus, de Victoria de los Ángeles, d'Ataulfo Argenta, etc. Immortals, ara i sempre, a les gravacions i a la història de la sarsuela.

I ara, mentre preparem -plaer de músic- un concert amb un recull de sarsuela, em veig obligat (plaenterament) a tornar sobre el repertori clàssic espanyol. Tot plegat, una mescla de sensacions i de records vinculats, per força, a moments de la infantesa, a persones estímadíssimes i properes que ja no estan amb nosaltres, a dissabtes pel matí, a diumenges de banda... I mentrestant, seguiran pegant voltes els cd's dels meus pares. I, com no, aquella vella cinta vhs amb un enregistrament de 'la 2' que reapareix al vídeo abans de la migdiada dels dies festius.

I jo? Com de costum: cada cop que escolte un fragment d'aquestes obres sabré que la conec. Però dubte molt que puga dir de quina sarsuela és...

CRÍTICA: __ En el bell Túria (danubi) blau

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 21-05-2007 20.15

ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST

Ivan Fischer, director
Gidon Kremer, violí;

Richard Strauss:
El cavaller de la rosa

Béla Bartók:
Concert per a violí i orquestra n. 1, Sz 36, BB 48a

Ludwig Van Beethoven:
Simfonia n. 5 en do menor, Op. 67

Un altre dels grans dies que el Palau hauria de marcar en colors ben vius al seu calendari. Una orquestra d'aquelles que no s'obliden fàcilment. I un director que, a diferènci d'altres, marcava les indicacions necessàries i de la forma exacta per motivar als músics. Pareixia que hi hagués un Beethoven, amb tota la seua mala llet i mal geni, dalt del podi. Però enganxava i l'orquestra responia a les mil meravelles.

L'inici, amb els valsos de l'Strauss -precissament de l'únic que no té res a veure amb la nissaga Johann Strauss- indicaven les excelències d'una orquestra bona. I que, sent de l'Europa mes oriental, duu el vals a les venes tal i com nosaltres duem els pas-dobles festers. El concert per a violí va fer sorprendre'ns, sobretot, per l'edat de l'intèrpret. La figura de l'entranyable "home respectable" contrastava amb l'agilitat d'uns dits que es van fartar de fer notes, tant al concert com als bisos.

Finalment, el plat fort de la jornada: Beethoven. La simfonia més més més típica d'entre les típiques. Però amb uns matissos de "quelcom diferent". Uns girs i unes ondulacions que van revestir la típica obra de pinzellades noves i atractives. Un concerts d'aquells que no vols que acaben. I on l'orquestra ha de fer algun que altre bis. Feia gràcia veure el mosaic cultural d'Europa: l'orquestra de Carlet acabava, feia unes setmanes, amb sarsuela. La de Budapest ho feia amb valsos i galops.

REFLEXIÓ: __ Mozart...?

Quan participes en un grup de gent que tenen passió per la música, solen haver uns temes "estrella". Un d'ells, molt comú per cert, és la figura de Mozart.
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l'última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l'època posterior (romanticisme).
4) Els "modernets", afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d'una vegada per totes i en primer lloc, que la 'música clàssica', com vulgarment se l'anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d'una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de "música clàssica".
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d'inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d'evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d'ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.

I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l'escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l'optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d'haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix... i de nosaltres?