CRÍTICA: __ ¡Bravo, coño!

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 02-06-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Yacov Kreizberg, director

Julia Fischer, violí;

Wolfgang Amadeus Mozart:

Concert per a violí n. 5 en AM, KV 219

-----

Dmitri Shostakòvitx:

Simfonia n. 11 en Gm, op 103 "L'any 1905"

Després de l'empatx classicista del dia anterior, el Palau bullia per escoltar el Shostakòvitx. Abans, emperò, una nova figura concertista mundial havia de desfilar i impressionar a tots els presents. La Julia (amb confiança), una xiqueta de 24 anys anava a brodar un Mozart autèntic. I de parella de ball: el director de tot allò (un reflex perfecte del compositor austríac). Parlàvem, fa alguns dies, de la comicitat i el riure de Mozart. La figura i la forma de dirigir de Kreizberg -còmica i caricaturesca- semblaven d'acord amb la idea de que "ens hem de riure de Mozart". Ella, Julia, es va dedicar a filtrar el Mozart amb la seua personalitat. I allò que tocava no era altra cosa que la traducció musical del que ella deixava veure de la seua persona. A vegades delicada, prima, a punt de trencar-se. Amb caràcter quan calgué. I de bis, un Paganini per acabar d'encisar al personal.

L'orquestra, va estar correcta. Però -com sempre- falta una mica de màgia als violins. Tot i això, tots plegats van poder jugar perfectament amb el director. Per fi, després d'eixir a saludar més de 5 vegades, la jove alemana -que, recordem, ja havia fet un concert de cambra al Palau aquesta setmana, acompanyada al piano pel propi Kreizberg- tot quedava expectant a la també immensa segona part. Sembla que el personal del Palau havia decidit, a més, que, per evitar la fredor del dia anterior, no engegarien quasi l'aire acondicionat i ens mantendrien a tots a temperatura ambient.

En la segona part, canvi de papers. La pròpia actitud del mestre director ja ho donaven a entendre. S'havia acabat la comicitat mozartiana i, ara, tocava parlar de coses més serioses. I, Déu n'hi do, com pot arribar a sonar d'espectacular, quan està en bones mans, l'Orquestra de València. Els solistes van estar magnífics: trompeta, corn anglés, timpani... (com m'agrada com toca aquest timbaler!) La potència, l'exactitud, la concreció de matisos, la sonoritat plena. Tot va anar guiant a una simfonia que va desembocar en un darrer moviment que deixava tot el mon sorprés i amb els pèls de punta.

Només acabar l'última explosió el Palau es va quedar en silenci, intentant pair tot el que havia escoltat. I llavors, abans no ningún pogués aplaudir es va escoltar, lluny, molt lluny, en les darreres fileres del cor: ¡bravo, coño! I és que potser no és la millor opció d'expressar una felicitació a un conjunt instrumental però estava clar que, aquella expressió, havia eixit del més profund de l'ànima d'aquella persona. I tot seguit, va venir el torrent d'aplaudiments.

*****

A mode d'annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·Una altra versió d'aquesta simfonia -->

·Pàgina personal de la Julia Fischer (perquè no només la Mutter és mediàtica) -->

·Per saber que va passar aquell any 1905 -->