CRÍTICA: __ I quina llàstima

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 01-06-2007 19.30

ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES

René Jacobs, director
Bernarda Fink, mezzosoprano/Tancredi;

Rosemary Joshua, soprano/Amenaide;

Lawrence Brownlee, tenor/Argirio;

Anna Chierichietti, soprano/Roggiero;

Federico Sacchi, bajo/Orbazzano;

Elena Belfiore, contralto/Isaura

THE ENGLISH VOICES

Gioacchino Rossini:
Tancredi

L'inici fred i soso del públic ja feu aventurar el que seria una vesprada / nit ambigua. La fredor de la sala (gràcies a un incorrecte ús de l'aire acondicionat) i la musiqueta classiqueta del Rossini van pesar molt més en el públic que les bones interpretacions de tot el plantell present dalt de l'escenari. Tampoc ajudà massa una entrada més aviat escassa per al que sol ser habitual al nostre colisseu musical.

I tot plegat una llàstima perquè dalt de l'escenari hi havia un bon plantell de músics. El seu director, René Jacobs, un dels grans a nivell mundial. Fugit de l'ús de frac, dirigia d'una manera complicada, enrevessada, però, vés per on, l'orquestra sonava increïblement bé. D'això s'encarregava, sobretot, un concertino implicat i bon líder, que no dubtava en fer comentaris a la resta de caps de corda durant els recitatius. Uns recitatius acompanyats magníficament per un violoncell i un piano-forte. Ah! I, efectivament, tothom tenia a les mans un instrument d'època. L'aposta, sempre arriscada, per aquesta mena d'instruments va resultar un éxit. I ens va servir, per exemple, per gaudir d'un oboè fosc, de les qualitats dels traversos, i de trompes i trompetes naturals. Tot un plaer.

Els cantants estigueren sempre en la seua línia. Especialment destacables els dos homes i la soprano Amenaide. Com sol ser habitual en aquesta mena de casos, alguns dels papers masculins (homes joves) recauen en mans de dones. Tot els solistes estaven ben impregnats del bel canto. La potència del cor masculí va servir per recolzar els moments explosius de l'obra.

El públic no estigué massa entregat en ningún moment. Els aplaudiments, escassos a la primera part i quasi de compromís a la segona, feien palès quines són les preferències d'aquest públic. I durant tot el concert jo recordava les discussions aquelles sobre la denomiació incorrecta de música clàssica. Efectivament, el públic ho entengué perfectament i sabé fer les seues valoracions. Així, cada recitatiu es convertia en l'acompanyament musical de la gent que anava abandonant la sala. I és una llàstima perquè el muntatge valia la pena. Però sembla que més de tres hores de clàssic és massa pes per a un públic que, lògicament i inevitablement, ha fet un pas avant i s'estima alguna cosa més moderna.