Quan participes en un grup de gent que tenen passió per la música, solen haver uns temes "estrella". Un d'ells, molt comú per cert, és la figura de Mozart.
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l'última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l'època posterior (romanticisme).
4) Els "modernets", afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d'una vegada per totes i en primer lloc, que la 'música clàssica', com vulgarment se l'anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d'una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de "música clàssica".
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d'inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d'evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d'ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.
I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l'escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l'optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d'haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix... i de nosaltres?
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l'última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l'època posterior (romanticisme).
4) Els "modernets", afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d'una vegada per totes i en primer lloc, que la 'música clàssica', com vulgarment se l'anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d'una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de "música clàssica".
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d'inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d'evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d'ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.
I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l'escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l'optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d'haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix... i de nosaltres?
1 comentario:
Hola Xavi...molt bons els articles, a vore si rescates el teu altre blog ;)
Publicar un comentario