CRÍTICA: __ A gust i millor que altres...

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 12-05-2007 19.30

ORQUESTRA DEL CONSERVATORI PROFESSIONAL "PERFECTO GARCÍA CHORNET" DE CARLET

Sergio Furió, director
Maxim Anikushin, piano;
Guanyador del XV Concurs internacional de Piano "Ciutat de Carlet"

Giovanni Gabrieli:
Doble quintet per a cor i metals

I obres de Beethoven (3r concert per a piano), Mozart (Serenata per a 13 instruments de vent), Borodin (A les estepes de l'Àsia central), Turina (Orgia [Danses fantàstiques]) i Dvorák (Danses eslaves n. 3, n. 6 i n. 7)

Sempre ve de gust apropar-se al Palau a escoltar conjunts instrumentals o vocals no professionals. I més quan és un dissabte a la vesprada i més quan es tracta d'una visita com la d'aquesta ocasió. L'ambient, lògicament, no té res a veure amb el dels concerts d'abonament. Efectivament, la gent tus menys, la mitjana d'edat del públic cau en picat i tots els aplaudiments van revestits de l'afecte que produeix que siguen els pares i mares (i avis i àvies) els que ovacionen els seus fills i filles. Vertaderament, l'ambient cassolà i entranyable fa molt agradable l'assistència a aquestos actes.

El concert començà molt fort. El senyor Furió s'arriscava amb un espectacular número de metalls. Prou ben resolt i amb l'efecte desitjat: el públic caigué ràpidament en la dinàmica del concert. Tot seguit poguérem gaudir d'un magnífic concert per a piano. Per als neo-romàntics, sempre és un plaer retornar al "pare Beethoven". I més, quan la part solista recau en algú com Anikushin. Novament ací haurem de caure en els tòpics, però és que és veritat. Instrumentistes de vent com els valencians no n'hi ha en cap altre lloc del món però, les cordes (siguen fregades o percutides) les hem d'anar a cercar fora. La combinació i matissos als temps ràpids i lents va ser molt encertada. Els diversos "bisos" que feu el pianista rus només que féren que guanyar-se, encara més, al públic.

La segona part va estar ben travada amb obres molt diferents i que explotaren al màxim els diversos timbres orquestrals. Les cordes, molt correctes. En alguns passatges, m'atreviria a dir, més que les d'algunes altres orquestres que tenen plaça fixa i que toquen més sovint al Palau. Els vents van poder anar demostrant el seu domini de l'instrument en els diversos solos. La perfecta conjunció entre instruments de la mateixa família es va poder veure, especialment, en el duo de flautes a soli de l'Orgia. La percussió fou la part més fluixa de totes. Uns timbals massa blanets i callats contrastaven amb una tuba que semblava interessada en tirar-se a les espatlles a tota l'orquestra. I a dues o tres més, també.

Les propines que va oferir l'orquesta foren una mostra més de que el seu director coneix bé el seu context. La sarsuela, a pesar de que poguem dir que és "el recurs de sempre", sempre ens ve de gust escoltar-la. I un dissabte per la vesprada, al Palau i en bon ambient, encara més. Perquè vesprades, com orquestres, són algunes millors que altres.