CRÍTICA: __ Et lux perpetua

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 20-04-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA i COR FILHARMÒNIC DE PRAGA

Walter Weller, director
Eva Urbanova, soprano;
Jane Irwin, mezzosoprano;
Miroslav Dvorsky, tenor;
Peter Mikulas, baix;

Antonin Dvorák:
Rèquiem, op. 89

En aquesta ocasió, semblava que el palau volia despedir, de manera apropiada, la més que acabada setmana santa. I ho va fer esplèndidament. Novament, igual que al concert de la Passió segons Sant Joan, el cor va tornar a ser el gran protagonista. I no era per menys. Des del primerenc "Requiem aeternam donaeis Domine" es veié que era capaç de crear unes atmosferes d'allò més místiques.

El públic, nota més que crònica, d'edat molt avançada. I això es notà a les acaballes del primer número quan, de sobte, tots es posaren d'acord per tossir alhora, amb el conseqüent escàndol. L'aforament estava prou ple, a excepció d'alguna clariana pels pars de l'amfiteatre.

L'orquestra, que va mostrar un dels majors desplegaments de tota la temporada de primavera, va estar en la seua línia. Els vents correctes; els timbals potents i, efectivament, convertint-se a cada moment en guia dels matissos; i en les cordes: bon ambientadors els greus, i els violins, com sempre, quin patiment (ai las!) quan pugen a la zona aguda de cada corda.

Els solistes, desgaciadament, no van ser bons espills del cor que tenien al darrere. La soprano, fluixa de potència, passà gairebé desapercebuda per al públic dels fons. Amb aquest estil, i amb un timbre obscur, la mezzo. Efectivament aquí, en l'obscuritat, només pot entrar el gust de cadascú. El tenor, sincerament, fou el menys acertat de tots. Un vibrat excessiu i massa bast provocà que apenes se'l pogués entendre. I el baix, vist el vist, va poder saldar la papereta d'una forma, almenys, acceptable.

Paràgraf apart mereix un cor, vingut de la bella Praga, que va encissar al públic. Potent en els moments de tutti, dolç i subtil quan acompanyava i especialment excelent en els passatges que Dvorák volgué que ens recordaren a l'antiga música religiosa. Les veus greus tingueren, en alguna d'aquestes "corals", moments fabulosos. D'aquells en els que, com diu el tòpic, la música ens eleva l'esperit a l' "excelsis". L'orgue, amb la seua potència, no feu més que augmentar aquesta sensació. I és que, amb música com aquesta, ben segur que Deu mai no podria oblidar "quod sum causa tuae viae".

*****

A mode d'annex, pàgines per ampliar la informació sobre l'obra i els intèrprets:

· Breu ressenya del Cor filharmònic de Praga -->

· Llibret del Requiem -->

· Biografia del compositor -->