Combina_sons

Ens desplacem.............

2007-07-12T18:32:00.000+01:00

Per continus problemes tècnics que hem sofert amb blogger i que ens han impossibilitat -durant molt de temps- poder actualitzar aquest blog, hem decidit traslladar-lo a la plataforma de blogs "wordpress". Aquest blog permaneixerà obert tot i que les noves intervencions es publicaran solament a la nova direcció. Esperem, des d'allí, poder seguir oferint-vos el millor de la nostra música.

http://combinasons.wordpress.com

La direcció del blog.

CRÍTICA: __ ¡Bravo, coño!

2007-06-03T18:56:00.000+01:00

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 02-06-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Yacov Kreizberg, director

Julia Fischer, violí;

Wolfgang Amadeus Mozart:

Concert per a violí n. 5 en AM, KV 219

-----

Dmitri Shostakòvitx:

Simfonia n. 11 en Gm, op 103 "L'any 1905"

Després de l'empatx classicista del dia anterior, el Palau bullia per escoltar el Shostakòvitx. Abans, emperò, una nova figura concertista mundial havia de desfilar i impressionar a tots els presents. La Julia (amb confiança), una xiqueta de 24 anys anava a brodar un Mozart autèntic. I de parella de ball: el director de tot allò (un reflex perfecte del compositor austríac). Parlàvem, fa alguns dies, de la comicitat i el riure de Mozart. La figura i la forma de dirigir de Kreizberg -còmica i caricaturesca- semblaven d'acord amb la idea de que "ens hem de riure de Mozart". Ella, Julia, es va dedicar a filtrar el Mozart amb la seua personalitat. I allò que tocava no era altra cosa que la traducció musical del que ella deixava veure de la seua persona. A vegades delicada, prima, a punt de trencar-se. Amb caràcter quan calgué. I de bis, un Paganini per acabar d'encisar al personal.

L'orquestra, va estar correcta. Però -com sempre- falta una mica de màgia als violins. Tot i això, tots plegats van poder jugar perfectament amb el director. Per fi, després d'eixir a saludar més de 5 vegades, la jove alemana -que, recordem, ja havia fet un concert de cambra al Palau aquesta setmana, acompanyada al piano pel propi Kreizberg- tot quedava expectant a la també immensa segona part. Sembla que el personal del Palau havia decidit, a més, que, per evitar la fredor del dia anterior, no engegarien quasi l'aire acondicionat i ens mantendrien a tots a temperatura ambient.

En la segona part, canvi de papers. La pròpia actitud del mestre director ja ho donaven a entendre. S'havia acabat la comicitat mozartiana i, ara, tocava parlar de coses més serioses. I, Déu n'hi do, com pot arribar a sonar d'espectacular, quan està en bones mans, l'Orquestra de València. Els solistes van estar magnífics: trompeta, corn anglés, timpani... (com m'agrada com toca aquest timbaler!) La potència, l'exactitud, la concreció de matisos, la sonoritat plena. Tot va anar guiant a una simfonia que va desembocar en un darrer moviment que deixava tot el mon sorprés i amb els pèls de punta.

Només acabar l'última explosió el Palau es va quedar en silenci, intentant pair tot el que havia escoltat. I llavors, abans no ningún pogués aplaudir es va escoltar, lluny, molt lluny, en les darreres fileres del cor: ¡bravo, coño! I és que potser no és la millor opció d'expressar una felicitació a un conjunt instrumental però estava clar que, aquella expressió, havia eixit del més profund de l'ànima d'aquella persona. I tot seguit, va venir el torrent d'aplaudiments.

*****

A mode d'annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·Una altra versió d'aquesta simfonia -->

·Pàgina personal de la Julia Fischer (perquè no només la Mutter és mediàtica) -->

·Per saber que va passar aquell any 1905 -->

CRÍTICA: __ I quina llàstima

2007-06-03T11:28:00.000+01:00

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 01-06-2007 19.30

ORCHESTRE DES CHAMPS-ELYSÉES

René Jacobs, director
Bernarda Fink, mezzosoprano/Tancredi;

Rosemary Joshua, soprano/Amenaide;

Lawrence Brownlee, tenor/Argirio;

Anna Chierichietti, soprano/Roggiero;

Federico Sacchi, bajo/Orbazzano;

Elena Belfiore, contralto/Isaura

THE ENGLISH VOICES

Gioacchino Rossini:
Tancredi

L'inici fred i soso del públic ja feu aventurar el que seria una vesprada / nit ambigua. La fredor de la sala (gràcies a un incorrecte ús de l'aire acondicionat) i la musiqueta classiqueta del Rossini van pesar molt més en el públic que les bones interpretacions de tot el plantell present dalt de l'escenari. Tampoc ajudà massa una entrada més aviat escassa per al que sol ser habitual al nostre colisseu musical.

I tot plegat una llàstima perquè dalt de l'escenari hi havia un bon plantell de músics. El seu director, René Jacobs, un dels grans a nivell mundial. Fugit de l'ús de frac, dirigia d'una manera complicada, enrevessada, però, vés per on, l'orquestra sonava increïblement bé. D'això s'encarregava, sobretot, un concertino implicat i bon líder, que no dubtava en fer comentaris a la resta de caps de corda durant els recitatius. Uns recitatius acompanyats magníficament per un violoncell i un piano-forte. Ah! I, efectivament, tothom tenia a les mans un instrument d'època. L'aposta, sempre arriscada, per aquesta mena d'instruments va resultar un éxit. I ens va servir, per exemple, per gaudir d'un oboè fosc, de les qualitats dels traversos, i de trompes i trompetes naturals. Tot un plaer.

Els cantants estigueren sempre en la seua línia. Especialment destacables els dos homes i la soprano Amenaide. Com sol ser habitual en aquesta mena de casos, alguns dels papers masculins (homes joves) recauen en mans de dones. Tot els solistes estaven ben impregnats del bel canto. La potència del cor masculí va servir per recolzar els moments explosius de l'obra.

El públic no estigué massa entregat en ningún moment. Els aplaudiments, escassos a la primera part i quasi de compromís a la segona, feien palès quines són les preferències d'aquest públic. I durant tot el concert jo recordava les discussions aquelles sobre la denomiació incorrecta de música clàssica. Efectivament, el públic ho entengué perfectament i sabé fer les seues valoracions. Així, cada recitatiu es convertia en l'acompanyament musical de la gent que anava abandonant la sala. I és una llàstima perquè el muntatge valia la pena. Però sembla que més de tres hores de clàssic és massa pes per a un públic que, lògicament i inevitablement, ha fet un pas avant i s'estima alguna cosa més moderna.

PERSONAL: __ I no he estimat mai tant la vida

2007-06-01T16:11:00.000+01:00

Indubtablement, en la meua vida, hi ha hagut una obra que m'ha marcat profundament. Una joia operística que, des de que, fa un bon grapat d'anys quan la vaig coneixer, em va acabar de traçar interiorment i va decidir les meues preferències musicals. A vegades, fins i tot, pense que foren, també, les preferències personals. Escoltant aquesta obra, vaig descobrir el plaer que pot arribar a provocar la música. I com la música, un art tan abstracte i tan metafísic, era capaç d'arribar a transmetre un torrent d'emocions i de sentiments. La música, quan sents aquesta òpera, pren forma i es dibuixa. I totes les sensacions que descriu aconsegueixen sotmetre fins el fragment més pur de la profunditat de l'ànima humana. Aquest, sens dubte, era el millor llegat cultural que em podia donar el meu pare.

(article per concloure)

MÚSIQUES: __ Sarsuela (un pensament)

2007-05-29T23:58:00.000+01:00

Després de diversos concerts seguits nomenant a la sarsuela, calia parar-se una mica i parlar d'ella. No serà aquesta la ocasió en què fem història de la sarsuela, sinó que realitzarem una reflexió al voltant de què és avui i com ha quedat aquest 'gènere hispànic' per excelència. Amb moments de gran éxit i actualitat, als segles XIX i XX, avui dia, tot i el pas del temps, no deixen de ser magnífiques obres que resten al subconcient i que configuren la banda sonora de tota una societat. Especialment rellevant i destacat és l'anomenat 'género chico'. Suposadament, un gènere menor però, igualment, destacable.

El major impuls que pot rebre aquest gènere i, com a motor difusor principal, es troben les societats musicals. És a dir, les orquestres de vent, és a dir, les bandes de música. Aquestes fan partíceps a un jovent que, d'aquesta forma, pot conèixer les obres dels seus pares. Uns pares que, efectivament, escoltarien, bé per vinilo, bé per casette, els grans clàssics. I ara, algun que altre diumenge, al concert de la banda, tots plegats poden tornar sobre elles.

Música fàcil, amable, propera, popular i reconogscible al primer acord. Aquestos són, potser, els principals ingredients. I uns intèrprets que han fet història, associant-se, indiscutiblement, al món sarsuelístic. Figures de l'altura d'Alfredo Kraus, de Victoria de los Ángeles, d'Ataulfo Argenta, etc. Immortals, ara i sempre, a les gravacions i a la història de la sarsuela.

I ara, mentre preparem -plaer de músic- un concert amb un recull de sarsuela, em veig obligat (plaenterament) a tornar sobre el repertori clàssic espanyol. Tot plegat, una mescla de sensacions i de records vinculats, per força, a moments de la infantesa, a persones estímadíssimes i properes que ja no estan amb nosaltres, a dissabtes pel matí, a diumenges de banda... I mentrestant, seguiran pegant voltes els cd's dels meus pares. I, com no, aquella vella cinta vhs amb un enregistrament de 'la 2' que reapareix al vídeo abans de la migdiada dels dies festius.

I jo? Com de costum: cada cop que escolte un fragment d'aquestes obres sabré que la conec. Però dubte molt que puga dir de quina sarsuela és...

CRÍTICA: __ En el bell Túria (danubi) blau

2007-05-28T15:39:00.000+01:00

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 21-05-2007 20.15

ORQUESTRA DEL FESTIVAL DE BUDAPEST

Ivan Fischer, director
Gidon Kremer, violí;

Richard Strauss:
El cavaller de la rosa

Béla Bartók:
Concert per a violí i orquestra n. 1, Sz 36, BB 48a

Ludwig Van Beethoven:
Simfonia n. 5 en do menor, Op. 67

Un altre dels grans dies que el Palau hauria de marcar en colors ben vius al seu calendari. Una orquestra d'aquelles que no s'obliden fàcilment. I un director que, a diferènci d'altres, marcava les indicacions necessàries i de la forma exacta per motivar als músics. Pareixia que hi hagués un Beethoven, amb tota la seua mala llet i mal geni, dalt del podi. Però enganxava i l'orquestra responia a les mil meravelles.

L'inici, amb els valsos de l'Strauss -precissament de l'únic que no té res a veure amb la nissaga Johann Strauss- indicaven les excelències d'una orquestra bona. I que, sent de l'Europa mes oriental, duu el vals a les venes tal i com nosaltres duem els pas-dobles festers. El concert per a violí va fer sorprendre'ns, sobretot, per l'edat de l'intèrpret. La figura de l'entranyable "home respectable" contrastava amb l'agilitat d'uns dits que es van fartar de fer notes, tant al concert com als bisos.

Finalment, el plat fort de la jornada: Beethoven. La simfonia més més més típica d'entre les típiques. Però amb uns matissos de "quelcom diferent". Uns girs i unes ondulacions que van revestir la típica obra de pinzellades noves i atractives. Un concerts d'aquells que no vols que acaben. I on l'orquestra ha de fer algun que altre bis. Feia gràcia veure el mosaic cultural d'Europa: l'orquestra de Carlet acabava, feia unes setmanes, amb sarsuela. La de Budapest ho feia amb valsos i galops.

REFLEXIÓ: __ Mozart...?

2007-05-21T00:59:00.000+01:00

Quan participes en un grup de gent que tenen passió per la música, solen haver uns temes "estrella". Un d'ells, molt comú per cert, és la figura de Mozart.
1) Alguns alaben la seua figura de músic-precoç i de geni.
2) Altres consideren que la seua genialitat comença a la seua obra Opus 626 (és a dir, a l'última: el Rèquiem).
3) Els romanticistes, jo mateix, ens lamentem de que Mozart no hagués nascut en l'època posterior (romanticisme).
4) Els "modernets", afirmen -mentres ridiculitzen al piano alguna melodia mozartiana- que llençarien tota la producció del geni de Salzburg a la foguera.
Per entendre tot açò cal arribar a concebre, d'una vegada per totes i en primer lloc, que la 'música clàssica', com vulgarment se l'anomena, no és, ni per casualitat, un bloc homogeni. Són massa segles de música per a que càpiguen al gust d'una sola persona. En una altra ocasió ja parlarem de les alternatives al terme erroni de "música clàssica".
Plantejat aquest panorama, hauríem de reflexionar, per tant, quin lloc i quina tasca ha de protagonitzar el senyor Wolfgang. En la nostra opinió, Mozart, encabit dins el classicisme musical, es troba en un punt d'inflexió històric. Fins a ell, tot un seguit d'evolucions que portaran la música medieval a la modernitat. A partir d'ell, una escala descendent (cada cop amb un desnivell major) que ens condueix, inevitablement, fins els nostres dies. Mozart, doncs, pel seu periòdic històrico-musical i per la seua manera de compondre (fresca, amena, lleugera, fàcil, memoritzable) ha de ser, per força, la porta principal al món de la música. El músic, i tot aquell que vulga apropar-se al món de la música, hauria, sempre, de començar escoltant les obres del Wolfgang Amadeus Mozart. Un cop assimilat, ja estaríem llestos per passar al Renaixement i al Barroc i, més tard, al Romanticisme. Els últims dos passos consistirien en la música de finals del XIX i tot el XX. Llavors, ja podreu fer la vostra tria.

I ara, quan ja he dut a terme el meu camí musical mire a Mozart. I me l'escolte. I diria una mica de les quatre pinzellades inicials:
1) Vas ser un geni: per la teua facilitat de composició, per la teua infantessa robada i perpètua, per l'optimisme de la teua música, per la ràpida comprensió de la teua música, perquè vas saber ser original enmig de la monotonia clàssica, perquè ens vas iniciar a tots en la música i perquè vas morir com un mite. I sobrevius als segles.
2) El teu Rèquiem és una de les grans obres de la història de la música. El dramatisme i la sinceritat musical que aconseguires a les acaballes de la teua vida van ser úniques en la història de la música. Siga quina siga la part de veritat que aporta la pel·lícula Amadeus, el Confutatis i la Lacrimosa sempre seran el Requiem de la teua vida.
3) Sempre ens quedarà la il·lusió d'haverte pogut gaudir cent anys més tard composant grans simfonies i dramàtiques òperes.
4) La música ha evolucionat. I tu i la teua música heu estat sobrepassats per altres genis que han dut la música molt més enllà. Ens burlem de tu igual que tu ho feies dels teus contemporanis. Però amb el respecte i la convicció de que tu, si visqueres avui dia, també riuries. Tot i que, no hauríem de pensar, potser, que, ja llavors, et volies riures de tu mateix... i de nosaltres?

L'OBRA DE BERNSTEIN (1) _ Música "clàssica" from USA

2007-05-19T11:51:00.000+01:00

A) LES TRES SIMFONIES

Les tres simfonies reflecteixen dues coses bàsiques en la producció bernsteniana. D'una banda, la vinculació que Bernstein estableix entre la música i les altres arts. La primera simfonia es basa en sentiments religiosos, mentre que en la segona la inspiració prové de textos del poeta anglès W.H. Auden. D'altra banda, en totes les seves obres es pot escoltar el colorit de la música americana. Encara més, la tercera sinfonía està dedicada a l'assassinat president nord-americà 'To the Beloved Memory of John F. Kennedy'.

B) EL CIM DE LA FAMA: WEST SIDE STORY

Aquesta obra ha sigut la que ha portat el nom de Leonard Bernstein a les masses. De tot el musical és cèlebre la petenera en 6/8 + 3/4 'America'. Aquesta obra va ser composta conjuntament a Arthur Laurents, llibretista i Stephen Sondheim, lletrista, que van treballar sobre la idea original de Jerome Robbins. Aquesta nova versió de Romeo i Julieta va començar a prendre forma en 1949. Sis anys més tard, es van vincular al projecte el llibretista i el lletrista i en només dos anys, en 1957, s'estrenava en Broadway. L'enorme èxit que va acollir va fer que en 1961 Jerome Robbins i Robert Wise la duguessin a la gran pantalla. Avui dia és considerada una de les pel·lícules de culte del cinema nord-americà.

La música d'aquesta obra conté tots els trets de Bernstein. El seu constant interès en barrejar la música simfònica europea amb ritmes i formes americanes dóna com a resultat un bonic mosaic amb pinzellades de jazz, ritmes hispans i la més cuidada i elaborada melodia simfònica. Mostra d'aquest últim tret ho trobem en el delicat 'Somewhere' on, al nostre judici, podem escoltar un dels moments cims de la labor compositiva del nord-americà. La instrumentación és, en tota l'obra, un element molt significatiu. A l'orquestra romanticista s'uneixen instruments moderns com la guitarra elèctrica o la bateria, a més d'un impressionant desplegament de petita percussió. Afortunadament, perquè aquesta magnífica creació no quedés només en les mans de les interpretacions (més o menys) correctes dels actors, Bernstein va prendre dues iniciatives. En primer lloc, va dur a terme un arranjament amb el qual les grans orquestres poguessin dur la seva obra a les sales de concert. Van ser les Symphonic dances from West side story. Posteriorment, als anys 80, va realitzar un enregistrament, a manera d'òpera, amb alguns dels millors cantants del moment: J. Carrerás, K. et Kanawa.

Els altres dos musicals que va compondre, On the town i Wonderful town, de 1944 i 1953 respectivament, també es van convertir en grans èxits de Broadway.

CRÍTICA: __ A gust i millor que altres...

2007-05-18T12:28:00.002+01:00

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 12-05-2007 19.30

ORQUESTRA DEL CONSERVATORI PROFESSIONAL "PERFECTO GARCÍA CHORNET" DE CARLET

Sergio Furió, director
Maxim Anikushin, piano;
Guanyador del XV Concurs internacional de Piano "Ciutat de Carlet"

Giovanni Gabrieli:
Doble quintet per a cor i metals

I obres de Beethoven (3r concert per a piano), Mozart (Serenata per a 13 instruments de vent), Borodin (A les estepes de l'Àsia central), Turina (Orgia [Danses fantàstiques]) i Dvorák (Danses eslaves n. 3, n. 6 i n. 7)

Sempre ve de gust apropar-se al Palau a escoltar conjunts instrumentals o vocals no professionals. I més quan és un dissabte a la vesprada i més quan es tracta d'una visita com la d'aquesta ocasió. L'ambient, lògicament, no té res a veure amb el dels concerts d'abonament. Efectivament, la gent tus menys, la mitjana d'edat del públic cau en picat i tots els aplaudiments van revestits de l'afecte que produeix que siguen els pares i mares (i avis i àvies) els que ovacionen els seus fills i filles. Vertaderament, l'ambient cassolà i entranyable fa molt agradable l'assistència a aquestos actes.

El concert començà molt fort. El senyor Furió s'arriscava amb un espectacular número de metalls. Prou ben resolt i amb l'efecte desitjat: el públic caigué ràpidament en la dinàmica del concert. Tot seguit poguérem gaudir d'un magnífic concert per a piano. Per als neo-romàntics, sempre és un plaer retornar al "pare Beethoven". I més, quan la part solista recau en algú com Anikushin. Novament ací haurem de caure en els tòpics, però és que és veritat. Instrumentistes de vent com els valencians no n'hi ha en cap altre lloc del món però, les cordes (siguen fregades o percutides) les hem d'anar a cercar fora. La combinació i matissos als temps ràpids i lents va ser molt encertada. Els diversos "bisos" que feu el pianista rus només que féren que guanyar-se, encara més, al públic.

La segona part va estar ben travada amb obres molt diferents i que explotaren al màxim els diversos timbres orquestrals. Les cordes, molt correctes. En alguns passatges, m'atreviria a dir, més que les d'algunes altres orquestres que tenen plaça fixa i que toquen més sovint al Palau. Els vents van poder anar demostrant el seu domini de l'instrument en els diversos solos. La perfecta conjunció entre instruments de la mateixa família es va poder veure, especialment, en el duo de flautes a soli de l'Orgia. La percussió fou la part més fluixa de totes. Uns timbals massa blanets i callats contrastaven amb una tuba que semblava interessada en tirar-se a les espatlles a tota l'orquestra. I a dues o tres més, també.

Les propines que va oferir l'orquesta foren una mostra més de que el seu director coneix bé el seu context. La sarsuela, a pesar de que poguem dir que és "el recurs de sempre", sempre ens ve de gust escoltar-la. I un dissabte per la vesprada, al Palau i en bon ambient, encara més. Perquè vesprades, com orquestres, són algunes millors que altres.

CRÍTICA: __ Et lux perpetua

2007-04-22T12:05:00.000+01:00

Palau de la música de València
(Sala Iturbi) 20-04-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA i COR FILHARMÒNIC DE PRAGA

Walter Weller, director
Eva Urbanova, soprano;
Jane Irwin, mezzosoprano;
Miroslav Dvorsky, tenor;
Peter Mikulas, baix;

Antonin Dvorák:
Rèquiem, op. 89

En aquesta ocasió, semblava que el palau volia despedir, de manera apropiada, la més que acabada setmana santa. I ho va fer esplèndidament. Novament, igual que al concert de la Passió segons Sant Joan, el cor va tornar a ser el gran protagonista. I no era per menys. Des del primerenc "Requiem aeternam donaeis Domine" es veié que era capaç de crear unes atmosferes d'allò més místiques.

El públic, nota més que crònica, d'edat molt avançada. I això es notà a les acaballes del primer número quan, de sobte, tots es posaren d'acord per tossir alhora, amb el conseqüent escàndol. L'aforament estava prou ple, a excepció d'alguna clariana pels pars de l'amfiteatre.

L'orquestra, que va mostrar un dels majors desplegaments de tota la temporada de primavera, va estar en la seua línia. Els vents correctes; els timbals potents i, efectivament, convertint-se a cada moment en guia dels matissos; i en les cordes: bon ambientadors els greus, i els violins, com sempre, quin patiment (ai las!) quan pugen a la zona aguda de cada corda.

Els solistes, desgaciadament, no van ser bons espills del cor que tenien al darrere. La soprano, fluixa de potència, passà gairebé desapercebuda per al públic dels fons. Amb aquest estil, i amb un timbre obscur, la mezzo. Efectivament aquí, en l'obscuritat, només pot entrar el gust de cadascú. El tenor, sincerament, fou el menys acertat de tots. Un vibrat excessiu i massa bast provocà que apenes se'l pogués entendre. I el baix, vist el vist, va poder saldar la papereta d'una forma, almenys, acceptable.

Paràgraf apart mereix un cor, vingut de la bella Praga, que va encissar al públic. Potent en els moments de tutti, dolç i subtil quan acompanyava i especialment excelent en els passatges que Dvorák volgué que ens recordaren a l'antiga música religiosa. Les veus greus tingueren, en alguna d'aquestes "corals", moments fabulosos. D'aquells en els que, com diu el tòpic, la música ens eleva l'esperit a l' "excelsis". L'orgue, amb la seua potència, no feu més que augmentar aquesta sensació. I és que, amb música com aquesta, ben segur que Deu mai no podria oblidar "quod sum causa tuae viae".

*****

A mode d'annex, pàgines per ampliar la informació sobre l'obra i els intèrprets:

· Breu ressenya del Cor filharmònic de Praga -->

· Llibret del Requiem -->

· Biografia del compositor -->

CRÍTICA: __ Una de nens i de "senyores"

2007-04-03T01:38:00.000+01:00

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 23-03-2007 19.30

ORQUESTRA DE VALÈNCIA

Miguel Ánguel Gómez-Martínez, director

Josu de Solaun, piano;

Paul Dukas:

L'aprenent de bruixot (poema simfònic)

-----

Cesar Franck:

Variacions simfòniques per a piano i orquestra

-----

Antonin Dvorák:

Rapsodia eslava n. 2

-----

Leos Janácek:

Taras Bulba (rapsodia per a orquestra Romàntica)

Minuts abans de començar el concert una família (mare, pare i dos nens) s'asseuen ben prop de mi. Es veu venir que n'escoltarem alguna de dibuixos animats. Els dos, xiquet i xiqueta, mostren un comportament exemplar: com adults, no diuen ni mitja paraula. Segons abans de començar el concert dues "senyores" (vestides d'elegància, recobertes de pintura benestant i abrigades amb classe alta) s'asseuen darrere de mi alhora que discuteixen on i quan havien quedat. Encara discuteixen quan les cordes i el clarinet comencen a dibuixar el principi de l'Aprenent de bruixot. No sé ben bé què passa, però a les cordes els falta una mica de... d'alguna cosa. Potser una mica de màgia Disney. Als metals els sobren un grapat de decibelis: sonen estridents. Poc a poc, emperò, tot sembla que s'acaba d'escalfar i l'orquestra sona amb més refinament.

Tot seguit, canvi d'escenari i piano amunt. Al solista se l'aplaudeix amb l'amistat de ser "algú de casa". A mi no em va emocionar especialment, tot i que va estar molt encertat i tècnicament molt bé. Els aplaudiments finals de la resta de la sala semblaven compartir aquesta opinió. La Rapsodia eslava va comptar a una interpretació correcta, no direm més. Finalment, per acabar, l'obra diguem-ne que apropiada per rematar el concert. El Taras bulba va tornar a demostrar que el nostre Palau compta amb una acústica brillant i magnífica. L'orquestra i l'orgue es fonien enmig d'una sonoritat encissadora. El potent final deixava als espectadors del cor al bell mig d'una emotiva fanfàrria per les futures glòries d'aquella nació. Sembla que al vell continent ja ens ve de lluny això d'ofrenar noves glòries.

*****

A mode d'annex, alguns vincles relacionats amb el programa:

·La reinterpretació de Disney de l'Aprenent de bruixot -->

·Breu ressenya musical i textual dins Ràdio Praga -->

·Entrevista i breu biografia del pianista valencià Josu de Solaun -->

CRÍTICA: __ Sota la direcció de J. S. Bach

2007-03-31T12:08:00.000+01:00

Palau de la música de València

(Sala Iturbi) 24-03-2007 19.00

THOMANERCHOR LEIPZIG (dir: GEORG CHRISTOPH BILLER)

GEWANDHAUSORCHESTER LEIPZIG

Christoph Biller, director

Julie Koch, soprano;

Martin Wölfel, tenor;

Martin Petzold, tenor;

Jörj Hempel, baix;

Matthias Weichert, baix;

Johann Sebastian Bach:

La Passió segons Sant Joan BWV245 (Quarta versió de 1749)

Un vertader plaer d'interpretació. Amb un concert continuat (sense l'habitual descans) i amb un públic més respectuós i expectant que en d'altres ocasions, l'orquestra i, especialment el cor, oferiren un dels espectacles més formidables de tota la temporada del Palau. Tot el conjunt funcionà a la perfecció i, com no, amb la rigidesa i disciplina alemana. Començant pel propi baix continu: el clavicèmbal i l'orgue s'alternaven brillantment i àgilment en cada passatge sempre recolzats en un contrabaix elegant i precís. La resta de cordes, a excepció d'un parell de números, sense massa feina però suficients per fer el que calia fer. D'entre els vents cal d'estacar, especialment, el duet de flautes, executat de forma sincrònica i ajustadíssimament unísona. Una vertadera demostració del que ha de ser un uníson: una sola nota amb una densitat major. Finalment, el cor. Recordem que és el de l'esgésia de Sant Tomàs de Leizpig i recordem que un dels seus mestres al segle XVIII fou el propi compositor Johann Sebastian Bach. D'ací només podem dir que, a pesar de la distància en el temps, la mà de Bach seguia estant present. Totes les veus estigueren ben localitzades. Foren especialment emocionants els passatges en piano on es podia apreciar la finesa i brillantor de les veus més agudes. Cal dir que, dels prop de deu minuts d'aplaudiments, les majors ovacions i els "bravo" foren per al cor. I una estampa que a mi no se'm podrà oblidar fou el moment en què, convidat pel propi director, un dels nens solistes -no devia tenir més de 7 anys- sortia del cor i s'apropava a primera línea de l'escenari a saludar. Ben segur que l'ovació que va rebre seria el somni de qualsevol músic.

*****

A continuació, a mode d'annex, oferim un seguit de vincles a pàgines relacionades amb l'obra i l'autor:

·Església de Sant Tomàs de Leipzig -->

·Bach composa amb el seu nom -->

·Història de la Passió segons Sant Joan -->

LEONARD BERNSTEIN La banda sonora del segle XX

2007-03-14T20:00:00.000+01:00

Leonard Bernstein nasqué el 25 d'agost de 1918 a Lawrence, a l'estat de Massachusetts. Fill de jueus russos immigrants es va formar a la Universitat d'Harvard i en l'Institut de Música Curtis de Filadelfia. Va estudiar composició amb Walter Piston i direcció orquestral amb Fritz Reiner i Serge Koussevitzki. El seu debut com a director es va produir en l'any 1943, tenint sota la seva batuta a l'Orquestra de la societat filarmónica de Nova York. Dos anys més tard es convertiria en el director musical de la New York City Symphony Orchestra. Indubtablement, l'època de major esplendor com a director es va perllongar de 1958 a 1969 -any del seu comiat- al capdavant de l'Orquestra Filarmónica de Nova York amb la qual va realitzar un gran nombre d'enregistraments. També en aquests anys es va produir la seva major aportació a la divulgación musical. Des de 1958 i durant més de 14 temporades va emetre una seriós de concerts televisats "Young People's Concerts with the New York Philharmonic" en els quals, mitjançant senzilles i amenes explicacions, acostava la música culta als més joves. Durant tota la seva etapa de director va basar el seu repertori en compositores romàntics (Mahler, Brahms, Beethoven), compositors nord-americans (Copland, Gershwin, Ives) i l'estrena de les seves pròpies obres.

Els últims anys de la seva vida els va passar dirigint i viatjant por el món transmetent el missatge de pau i concòrdia entre pobles, rebent merescuts guardons i homenatges, i creant institucions que continuaren la seva labor educativa i divulgativa. La música perdia amb la seva mort, el 14 d'octubre de 1990, a un dels grans genis del segle vint. Un pianista, director, compositor i poeta que marcaria culturalmente l'esdevenir de la cultura contemporània.

Benvinguts

2007-03-13T18:17:00.000+01:00

Aquest nou blog neix amb la intenció de ser un lloc de cultura i música. A més de comentar obres i presentar a compositors, realitzarem la crítica de diversos enregistraments i concerts. A mode de presentació farem, en les properes setmanes, la crítica o, com ens agrada més dir-li, comentari d'alguns dels concerts de l'abonament de primavera del Palau de la Música de València.

Igual que tindran cabuda músiques de totes les èpoques i tots els estils esperem que tots els que passeu per aquí us sentiu com a casa. Si aquesta informació vos resulta interessant o, fins i tot, útil, sentirem que el nostre objectiu s'ha vist acomplert.

Benvinguts i que sone la música.